Xavier! (resum)
Estas líneas en Español
Pròleg
Al Buenos Aires de 1987 dos nens es van reconèixer com amics quan feien nou anys i es prometen defensar l’un a l’altre durant vida.
En Xavier serà l’informàtic i en Marc el que portarà els comptes d’Àngelus, l’empresa de desenvolupament de programari i Intel·ligència Artificial que fundaran i en la qual seran socis. La vida els farà un gir quan l’Àngelus es vegi embolicada en el tràfic de drogues de la capital portenya. Polítics, policia, narcos i les seves relacions teixiran els seus negocis a la ciutat rioplatense, al port i als aeroports. Voldran l’empresa d’en Xavier i d’en Marc amb les seves patents. L’Àngelus és el compendi d’aquesta amistat, un àngel que guarda aquesta promesa de l’un sobre l’altre. Una suma de cultures, espanyola, anglesa, italiana i americana que conviuen a la capital del Río de la Plata.
Una oda a l’amistat entre intrigues, negocis i Intel·ligència Artificial.
Dimarts i tretze
—Jove!… més respecte!, li sermonejava al meu fill.
Intentava ensenyar la meva cara de seriós cap de família. En Pau s’estava mofant, una altra vegada, de la seva mare Aprofitava aquests moments de gelosia pel seu germà menor quan ella l’acaronava o li feia manyacs. Era la seva manera de suportar els enutjos de la seva mare, gairebé ignorant-la, com si fossin només desvaris.
—Té febre!, no pot anar així a l’escola —gairebé gemegava la Clàudia.
Daniel s’havia aixecat amb unes dècimes i monopolitzava tota l’atenció de la seva mare. En Pau mirava amb enuig el televisor i al seu germà.
—És clar!, tu te’n vas a l’oficina i jo he d’ocupar-me de tota la casa, els nanos, l’escola, les compres… Tot!
La discussió havia començat la nit anterior. Vam dormir abraçats. Potser tots dos pensàvem en les diferències, prometent-nos i més autopromeses el no tornar a discutir-nos i tornar a sentir que encara estàvem enamorats i ens confiàvem.***
En Pau tornava a bufar amb un sorollós “BUF”. Aquesta nova generació era més ingovernable que l’anterior. Esperava no estar viu per veure les futures generacions.
—Ja tens la motxilla amb les teves coses per al cole? —vaig demanar a en Pau.
—És clar que la té —va sentenciar la meva dona— i els deures i la roba… Tot! Ho he de fer tot jo, No?
L’Arami estaria refugiada a les seves dependències del servei evitant els moments d’ira de la meva dona.
L’Arami, la nostra amiga, cuinera, criada i ajudant a la casa, era un regal de cel. Hi havia vingut del Paraguai on vivia de col·lectar Yerba Mate. Ara, era a casa cada dia, en una habitació adossada a l’edifici principal. Feia que la casa brillés per tots els racons i preparava uns guisats, “chipá i locros” que eren divins, els nois l’adoraven i l’abraçaven a la sortida de l’escola com si fos la seva àvia.
—Si té més febre, el portaré a la clínica. Podràs almenys portar a l’escola a en Pau? —això va ser recitat en to de coronel.
No estàvem en una crisi dels quaranta o cinquanta… crec. O potser la història s’accelerava també en nosaltres… als nostres trenta i pocs.
—I tu —jo, una altra vegada assenyalava amb l’índex al meu fill gran— ja hauries d’entendre… abans, tu també tenies febre i els teus pares es preocupaven com ara… amb el teu germà.
—Això no és el meu germà. És un marcià que va trobar mami al contenidor de la cantonada.
En Daniel es va queixar amb gemecs als braços de la mare on gaudia deixant-se portar per tota la casa.
La Clàudia es va acostar a en Pau i li va donar una bona estirada de cabells. En girar-se, el petit va treure el cap per l’espatlla de la meva dona a mirar al seu germà gran descaradament i li va ensenyar la llengua i el dit cor de la seva maneta.
Ja arribava tard a l’oficina. Per sort era dimecres, no era dilluns, aquests dies de malsons. El dia anterior va ser un dimarts… i tretze! I per miracle o encert de la natura o benevolència del creador no va passar res assenyalat… ni un plat trencat, només un núvol d’acusacions a última hora. Les parques s’estarien venjant en aquest dimecres d’aquella bonança.
En Xavier estava encara per la ciutat de Tandil i els de les oficines estarien perduts sense els seus jefes —nosaltres— o fent festes i prenent cerveses al bar. Des del dia anterior no vam rebre trucades del meu soci, potser ja seria aquí donant-los noves ordres i modificacions de programes a la seva tropa.
Em vaig acostar a acariciar l’esquena de la meva dona. Jo la veia amb els mateixos ulls de quan ens vàrem conèixer, era una dona dolça i espectacular, altres… agra i de molta cura.
—Et truco quan arribi a l’oficina.
Li vaig fer un petó a la Clàudia a la galta i un altre al clatell d’en Daniel. Tenia febre. Vaig portar al dimoniet major de la mà a saludar la seva mare. Ella s’havia assegut en una cadira carregant al menor i estar a l’altura per besar al major.
Vaig conduir des del tràfec de la meva casa a l’enrenou de la meva feina el lent que es fa el trànsit a mesura que va avançant el matí. En Xavier no havia trucat ni tan sols per dir si volia anar a fer exercici a la tarda o per dir si tornaria algun dia.
Vaig deixar el cotxe a la cotxera de l’edifici de les meves oficines. En sortir de l’ascensor l’ambient semblava estrany. La gent a la cafetera, a la banda de les escales, no parlaven en el nivell sonor habitual, tot el personal de la sala central estava callat. Vaig recordar sentir el soroll dels ventiladors de l’aire condicionat. Vaig passar pel costat de l’escriptori de la Thelma, la secretària d’en Xavier que no va aixecar la vista quan la vaig saludar. Vaig fer cap a l’oficina d’en Xavier amb la seva porta entre-oberta, no hi era. En tornar sobre els meus passos vaig veure a la Thelma a la seva cadira mirant-me fixament amb enormes llàgrimes en el seu pàl·lid i nord-dic rostre. Vaig sentir un petit sotrac.
Va arribar la Sandra, la meva secretària, a passos ràpids. Els seus ulls estaven envermellits.
—On tens el mòbil? —va demanar.
Entre el meu desconcert de veure un paisatge desèrtic, lúgubre o tètric a l’oficina vaig aixecar el meu portafolis i ho vaig entregar a la meva secretària.
Va obrir la butxaca externa i va extreure el telèfon. Ho va provar, el va mirar i va sentenciar:
—Està sense bateria. T’hem estat trucant tot el matí —va dir.
Bateria?… cel·lular o mòbil? Feia gairebé vint hores que estava en un malson de retrets o plors de la meva dona, on vam parlar de la banda casolana de l’univers, dels fills i la família, dels plans i el passat, de la casa i de la llar. El telèfon es podria haver materialitzat del no-res en el meu portafolis amb la més normal naturalitat… sense o amb bateria.
La vaig seguir fins al seu escriptori, una cosa important s’estava retardant. Va connectar el telèfon a un carregador i em va mirar recolzant el cap sobre el braç a l’escriptori. Una llàgrima va caure sobre la seva agenda oberta.
—En Xavier… —va empassar-se saliva i es va passar la mà per la cara— va tenir un accident venint des de Tandil.
Va esperar que li contestés alguna cosa o esperar per rearmar el seu discurs.
—Bé —vaig dir.
—En Xavier… s’ha mort —va dir.
Certes vegades la meva secretària parlava molt ràpid, altres vegades, molt lent i la majoria de les vegades no entenia l’argot porteny del jovent d’aquesta "Generació Y". En realitat, tampoc era fàcil entendre la X o la Z.
—Què? —vaig demanar incrèdul.
Va arribar la Thelma i va prendre la meva mà a punt de rebregar-la. Vaig sentir el perfum a la colònia Atkinson que feia servir. Era d’una colònia d’home que la distingia, indubtablement el record d’algun antic amor. Potser d’un home inculte i sapastre que vagava entre Glasgow i Chicago. Mai vam tenir esperances de saber-ho.
—Va ser ahir, a una cruïlla prop de Rauch. Han trucat aquesta nit, avui hem vist els missatges. El portaran avui a la tarda. En Pereira està de camí cap allà per arreglar papers i trasllat —va fer una pausa abismal— sembla que anava ràpid… i que va ser molt ràpid. Va morir de sobte.
La gent a l’oficina seguia callada, els papers callaven, els ordinadors i els telèfons callaven… l’aire condicionat seguia sospirant.
—Què? —vaig repetir.
La Thelma sonava el seu nas sense cura a la seva etiqueta i flegma angleses. La Sandra buscava missatges i contestava o enviava alguna notícia als meus contactes. Feia servir una mà per consultar o escriure amb el meu mòbil i amb l’altra volava per sobre el teclat de l’ordinador.
—En Carles, ja està avisat. Vols que avisi a la Clàudia? —la Sandra parlava amb veu entretallada, s’estava rearmant i intentava investir-se de la seva eficàcia.
—Què? —vaig tornar a repetir.
En algun moment vaig aparèixer assegut al meu escriptori. Alguns telèfons van sonar en algun racó. Hauré mirat missatges i hauré contestat alguns d’ells, espero no haver fet inversions o compromisos amb qui sap quins criteris.
La Sandra va portar-me un cafè, un sandvitx i aigua, tindria l’esperança que mengés alguna cosa.
—Diu en Carles que està atrafegat amb la seva mare. Després vindrà cap aquí. Diu que si pots preparar unes paraules per al sepeli.
—Què? —crec que m’estava repetint.
En Carles sempre deia que jo coneixia en Xavier millor que ell —el seu propi germà— i que potser millor que la seva mare. Ella tampoc estava passant per una època molt lúcida. Déu era l’únic que podria saber quins eren els records i pensaments que encara conservava. La seva ment navegava sense rumb en un mar boirós mentre s’esmicolava per un corc amb nom germànic.
Què podria dir d’en Xavier?
Que era un bon tipus?… que li agradava la informàtica… que va escriure la sintaxi d’un llenguatge de programació… que escrivia, o més aviat discutia, de temes tan variats com lingüística, física, astronomia i matemàtiques. Li agradava molt: escriure i discutir de tot això.
Que el vaig conèixer des que érem “pibes”.
Havíem navegat una mica, havíem volat a altres països… i havíem caminat molt.
Que reia sorollosament. En fer-nos bromes, en guanyar o perdre a tenis, enfotra’ns-en dels àrbitres de futbol, en cridar als conductors que gosessin creuar-se pel seu camí, als reporters de televisió amb certes tendències polítiques.
Que desentonava cantant i tocant la guitarra. Especialment amb Falú i Frampton.
Que no sabia prendre més de dues copes de vi ni triar xicota.
Que em tenia una paciència gairebé infinita.
Que els qui l’envoltàvem ens sentíem beneïts i agraïts d’estar amb ell. Avui, on sigui que el Senyor li digui on anar, haurà d’haver també gent agraïda d’estar amb ell.
Ell era informàtic i jo, un comptable que volia acompanyar-lo en els seus projectes, pensava que qualsevol idea, seva o meva, si la compartíem, sortiria bé.
Ell era el típic amic que sempre voldries tenir i estaries gustós de fer-li un favor.
Què podria dir d’en Xavier?
Que em va arribar a conèixer i que em va fer el favor de ser el meu amic. Des del primer moment… des que ens vam conèixer a trompades.
A trompades
La boxa és el millor esport de món: comences a trompades i acabes sent amics. (Abel Laudonio. Entrenador de boxa)
La seva casa estava envoltada d’una tanca forjada en ferro verd. L’haurem pintat d’aquest mateix color altres vegades, encara que no era del mateix to, diria la meva mare. Totes aquestes vegades em meravellava d’aquestes volutes i llances nuades sobre malles. Molt d’aquest ferro va ser soldat pel seu pare, Gabriel, al taller d’aquesta mateixa casa.
A més del gust d’ajudar els seus veïns, tenia el gust de fer alguna cosa amb les seves mans i forjar les seves eines. De vegades soldava cadires de ferro per al jardí o reparava una porta de garatge.
Així, en Xavier va heretar del seu pare aquest delit per la mecànica i els mecanismes que jeuen en la lògica dels seus enginys informàtics.
Gabriel s’havia casat molt jove amb l’Emma i van tenir dos fills, en Carles i en Xavier. Ella era comptable i l’ajudava en el comerç de recanvis i atenia altres empreses i petits comerços. Era molt maca i preparava els millors pans de pessic que conec.
Els seus ulls blaus semblava que il·luminaven. Si en Xavier em veia mirant-la, em donava un copet al clatell dient:
—Deixa de badar!
Ens havíem canviat de domicili i a 300 metres de casa seva, en aquest veïnat en Xavier va créixer des que va néixer.
El meu pare era cirurgià i treballava moltíssim entre unes tres clíniques de la ciutat. Havíem viscut en un pis molt cèntric i després ens vam mudar a aquest barri. Ells tindrien les seves raons, van estimar-se més quedar-se en un pis d’aquest barri acomodat en lloc d’anar-se’n a la rodalia i seguir sentint-se en aquesta ciutat, tant confusa com captivadora.
Jo, tinc un tracte una mica distant. Les primeres impressions que dono són d’algú molt seriós.
El mateix dia que ens vam mudar al barri, com jo no era gaire col·laborador, la meva mare va decidir que el millor per tots dos seria que jo sortís a explorar el nou veïnat, “Ves a fer amics al barri!”
Després d’un parell de carrers vaig trobar a en Xavier entre dos amiguets de la nostra mateixa edat. Em vaig acostar a saludar amb molta etiqueta i bones maneres. Em van fer una mirada burleta i van seguir el seu camí sense parlar-me. Vaig reconèixer a l’instant que ell era el capitost d’aquesta “temible” banda.
Tres dies més tard al matí, seria potser un diumenge, els vaig tornar a veure. Portaven gairebé les mateixes robes, caminaven de la mateixa manera i em van mirar amb aquesta mateixa desconfiança i altivesa.
Es van acostar per demanar-me si tenia joguines o bales. No en tenia i vaig quedar en el dubte de si demanaven per jugar amb mi o només prendre-me’ls. En Xavier i jo érem més alts que els altres dos i ens vam mirar mesurant-nos. Ens vam rebutjar amb aquesta mirada desafiant.
Jo vaig pretendre ser més espavilat, crec que em vaig alçar una mica per semblar de la seva mateixa alçada i no vaig recular davant seu. Ell haurà pensat una cosa semblant i em va observar gairebé amenaçant.
A la setmana d’arribar ens vam tornar a trobar al carrer. Al poc de veure’ns en vàrem empentar només per fanfarronejar i a l’instant ens vàrem embolicar en una baralla de bufetades i cops de puny davant la nostra sorpresa i la del parell amiguets. La meva dreta va aconseguir connectar amb el seu ull esquerre i la seva dreta em va copejar de ple al nas.
Jo, nouvingut, em mostrava com si fos dur i arrogant, crec que ell volia fer-se valer com capirot de banda davant d’un invasor. Per les rialles dels seus amics ens vam adonar d’aquest moment tan graciós.
Ens vam asseure en el vestíbul de la porta més propera i vaig començar a comprimir el meu nas del qual rajava sang a dojo.
Ell va treure un mocador i me’l va deixar. Em semblava un mocador impecable, crec que li vaig veure unes inicials brodades. Els seus amiguets reien a riallades prement-se en les seves pròpies cintures. Un recolzat a la porta d’un cotxe i l’altre al seu costat ja assegut a la vorera. Les seves rialles innocents i sonores se’ns van encomanar. Ens vam mirar de reüll i gairebé ens rèiem de nosaltres mateixos.
Vaig tapar el meu nas amb el mocador i en veure-li la cara em vaig adonar que el seu ull estava una mica vermell.
—Anem a casa? La meva mare m’espera a berenar —vaig dir.
En Xavier va somriure, potser pel to gutural de les meves paraules, ja que parlava amb el nas tapat o per la meva agilitat en salvar la situació o la meva temprança… i va posar el seu braç sobre la meva espatlla. Hauríem pensat el mateix, en com havíem arribat a aquest moment, les nostres reaccions infantils, de tot el que ens estava passant i la rapidesa i facilitat que podíem riure’ns de nosaltres mateixos.
La seva mà a la meva espatlla em va fer pensar que érem nens, a aquesta edat el món és estrany i atractiu, nosaltres mateixos som estranys en el món i havíem d’aprendre molt d’aquestes estranyeses. Et trobes moments que et fan pensar en els errors… de vegades, en bona companyia.
Algunes vegades veiem l’error en un mateix o en altres i unes poques podem arreglar els errors, però sempre podem perdonar i perdonar-nos. Si perdonem mirem amb fe al futur… gairebé resant.
Serà una visió llunyana, en la brillantor i felicitat de la infantesa, però en aquests moments decidia que volia créixer, volia aprendre en aquest món estrany i atractiu… i volia ser feliç. Si un amic em digués que alguna cosa estava malament, l’escoltaria i faria el mateix per ell o més.
Era una cosa que no aprendríem a l’escola, a casa o a la parròquia, si mes no, d’aquesta manera… era la nostra viril i potser poc subtil manera de pujar i créixer.
Des d’aquest moment vaig pensar que podríem ajudar-nos, ens faríem amics i procuraríem de defensar-nos.
Només entrar amb els meus nous amiguets a casa vam traspassar al món real. La meva mare es va enfadar amb tots nosaltres en veure la meva camisa tacada en sang i al veí de barri amb un ull que gairebé no podia obrir.
Entre crits de “Déu meu”, “no pot ser” i “què pensaran?” corria d’una habitació a una altra barrejant els seus precs amb altres pregàries irreconeixible, obrint caixes que encara quedaven per obrir i buscant apòsits, aigua, cremes, alcohol o més precs.
A la fi li va posar una bossa de goma amb glaç a l'ull del meu nou amic i em va deixar tot sol per tal que tranquil·lament em premés el meu nas. Entre precs i corredisses esperava veure si aquest ull curava o almenys no empitjorava.
Per fi van acabar les seves corredisses per la casa i vaig poder atendre els altres nous veïns que esperaven asseguts i quiets que la meva mare deixés de cridar o maleir.
Els vaig portar uns gots de llet i vaig començar a buidar un recipient de galetes en un plat. Van aprofitar la situació de ser convidats i que la meva mare estava enfeinada en altres coses.
Jo no provaria mos, la meva cara em feia mal només de parlar o moure-la. Em miraven somrient, gaudien amb la idea que m’esperava un bon regany quan ells se n’anessin a casa seva.
Escoltàvem aquesta pluja de retrets que ens va repartir la meva mare mentre ens miràvem amb aquesta complicitat i perplexitat de nens per no saber què era tan important per posar a una mare d’aquest humor. Eren només trompades entre amics!
En aquell moment vaig saber que ningú tocaria a aquest, el meu nou amic, sense veure-se-les abans amb mi.
Alguns pactes tenen les seves llacunes, aquest en què els meus amics siguin “intocables” no cobria a les mares. Elles devien posar una mica d’ordre perquè poguéssim créixer civilitzadament i si era possible sense trompades. Les mares estan en una categoria diferent on no es poden aplicar aquests pactes de petits cavallers que creixen.
No hi havia una taula rodona per escoltar juraments heroics ni escuts, blasons amb llegendes en llatí o malles de metall pampalluguejant. L’única cosa que brillaria seria la memòria d’aquells moments des d’una perspectiva adulta.
En la llunyania del record ja es veurien els perills que ens envoltaven. De vegades es veien només quan s’arribés a la paternitat. Alguns perills passarien llunyans, d’altres, per una mà invisible s’apartaven en aquest mateix instant en què et qüestiones sobre aquest àngel que va passar per un moment al teu costat.
La meva mare el va curar i va aviciar fins que vaig sentir una mica de gelosia. Ja sentia gelosia per aquest nou amic com si fos un germà, amb aquesta mateixa facilitat i rapidesa que un nen accepta una norma o un regal. Després de canviar la meva camisa em va dir d’anar cap a casa dels pares d’en Xavier a disculpar-me per ser tan incivilitzat amb el seu fill.
El camí no em va semblar feixuc perquè ell m’acompanyava i tenia la sensació que aquest camí el tornaríem a fer moltes vegades.
Quan vàrem trepitjar el carrer els altres amiguets van sortir corren, els esperarien a casa després d’aquest llarg passeig, incloent-hi espectacle pugilístic i visita a un nou veí.
Quan vam arribar a casa seva el seu pare va obrir la porta i en un cop d’ull va adonar-se del que podia haver passat. Ens va mirar a la distància, va somriure gairebé fins a les rialles i sense dir res més se’n va anar al taller i a les seves feines. Nosaltres vam anar a seure davant el televisor a veure els dibuixos animats que feien aquesta temporada.
Aquest va ser també el moment en què vaig veure per primer cop a l’Emma i els seus ulls gairebé celestials. Em va demanar pel meu nas inflat i pels taps de cotó. No va demanar per l’ull d’en Xavier, vaig suposar que després tindrien temps per parlar d’això.
Va arribar el seu germà del carrer, va saludar la seva mare i va asseure’s amb nosaltres a veure els dibuixos animats. Al poc, va poder veure el meu nas i l’ull inflat d’en Xavier.
—Ha! I aquest ull? Quina trompada!
A l’instant va aparèixer el seu pare:
—No tenies tasques de l’escola?— i el va enviar a la seva feina.
Els nens no sabíem d’etiquetes o ser diàfans en el que dèiem o ser cruels o innocents, cultes o civilitzats, érem nens.
En Carles era una altra llumenera com en Xavier, però una mica altiu amb el seu germà menor.
Ens educàvem en escoles diferents, ells anaven a un col·legi privat i jo a un de públic. Vam coincidir a l’escola d’estudis secundaris, encara que en diferents aules.
Els nostres pares també es van fer amics.
Títulos del autor
