2014 Minas de Liat
Vall d’Aran - Refugio La Honeria
5 y 6 julio de 2014
Últim parte emès abans de maniobres
Benvolguts companys
reunió de SanMikelada’14 a l’Izei (Rambla Passeig) divendres 6 a les 19:30
Aquest any prepararem una sortida "light" i "express", a to amb els anys que ens toquen de crisi.
Amb base al “Refugi dera Honeria”, a la Vall de Torán, farem les excursions per les “Mines de Liat” a la Vall d'Aran.
És clar que a la muntanya aquesta crisi no ens arribarà, és el moment d'amics, natura, fotos, el cim i la reunió del sopar.
Un càlcul ràpid del cost per persona és de 51 €: Gasolina: 15 € (en base a 290Km per trajecte, 4 persones en cada cotxe, no hi ha peatge), Sopar: 14 € (és a les 19:30), Dormir: 14 € (federats: 10 €), Esmorzar: 8 €
Transcripción del tríptico en PDF de la excursión
L'excursió proposada comença al refugi Era Honeria (1.020 m), a només uns metres de les restes de la vella foneria aixecada a finals del segle XIX per tractar el mineral d'aquestes mines. El refugi es troba al capdamunt de l'estreta carretera asfaltada que recorre la vall de Toran, just en el punt on es bifurquen dos dels principals camins de ferradura que porten a Liat. Les fargues o foneries han estat arreu del Pirineu el sistema més tradicional per separar ferro, plom o plata de les respectives menes, mitjançant el procés de foneria. A l'Arán, però, són poques les que s'han trobat associades a les incipients explotacions mineres.
L'itinerari coincideix sempre amb les senyals de GR, la pujada es fa amb el GR 211 per la vall de les gorges d'Ermer i la baixada seguint la variant GR 211-3, que descendeix la vall de Bedreda. Des d'Era Honeria es pren un camí ample que surt al costat del refugi i que puja en direcció sud-est. Al cap de ben poc es troba la bifurcació on arriba la variant GR 211-3. Es continua per l'esquerra tot seguint la pista que va de Les a Toran en la següent bifurcació de pistes, es torna a anar a l'esquerra, de pla. Al cap de poc més d'un quilòmetre, es deixa la pista de la dreta que puja cap a unes edificacions per agafar la de l'esquerra, que va a creuar el riu de Toran per una palanca de ciment. Es continua pujant per arribar a l'alçada de l'embassament d'Hons de la Coma, enclotat i constrenyit entre els contundents vessants que davallen a tocar el verd fred i metàl·lic de les seves aigües. El camí continua pujant per un bosc humit, ple de falgueres, sota faigs i avets de respectuosa presència, amb la remor salvatge del riu que corre paral·lel a sota. L'ambient és digne dels mons de Tolkien. Al final del bosc s'arriba a la coma dels Grauèrs, un ampli amfiteatre tancat per aplomats vessants muntanyosos de prop de 1000 metres de desnivell, escombrats sense pietat per les allaus hivernals. Al fons de l'escena capta tota l'atenció el vertiginós salt per on s'estimba l'aigua dels estanys occidentals de Liat. El panorama impressiona de debò. Fa temor trencar la quietud que hi regna, com si s'haguessin de despertar els gegants que guarden el pas secret d'aquest racó amagat. El cert és, però, que fa anys i anys que els homes es van atrevir a recórrer l’ indret, com ho proven les restes del camí de ferradura que es va bastir per pujar a les mines. En aproximadament mig hora s'arriba al punt on cal travessar el riu. El mal caràcter d'aquest barranc queda palès al veure la resta de dos antigues palanques, desventrades per la fúria de l'aigua del Corrau de Miei. Curiosament, en una de les fotos de la guia La Vall d'Aran de Juli Soler Santaló, preses els primers anys del segle XX, una apareix encara sencera i l'altra ja destruïda. L'estiu del 2006, els tècnics del Conselh Generau d'Aran van tornar a instal·lar una nova palanca i, de moment, no cal travessar a gual.
A l'altra riba el camí salva el fort desnivell amb successives llaçades i torna a entrar en el bosc; en sortir-ne, aproximadament, s'abandona el traçat original del camí de les mines, que anava més a avall, penjat sobre el barranc, però que ara resta tallat per una esllavissada. Se segueix un senderó menys marcat, a la dreta i, després de pujar un llom, es davalla per passar a la vora d'una de les antigues torres de l'aeri de Liat. Un cop es retroba el camí de ferradura comença un flanqueig per anar a buscar l' inici del tram més costerut. El vell camí puja el fort pendent amb voltes i més voltes, ben arrapades al pendent rocós, com si temés ser engolit pel corprenedor engorjat del Marc de l'Escorn, per on es despenja el barranc de Güèrri, una de branques del riu de Toran. Sovint es fa difícil veure el fons del barranc i no només per la impressió d’abocar-s’hi, sinó perquè al sol li costa molt il·luminar el fons de les espadades parets on la neu, arrossegada per les allaus, s'hi manté fins ben entrat l'estiu.
Al poc de superar els trams més costeruts, quan la vall comença a obrir-se a respirar, es travessa un torrent, per ur sòlid pont fet de pedra seca, tota una obra d'enginyeria. Al cap de la pujada s'arriba a un petit collet i s'entra a 12 regió superior de Güèrri. Es travessa el barranc i es continua tot seguint la traça del vell camí, ara més suau. Al cap de no gaire estona es troba una bifurcació important. A la dreta marxa el camí que davalla per la vall de Bedreda, per on va el GR 211-3. Es continua amunt per guanyar finalment el darrer pas, la collada de Güèrri, al capdamunt dels rasos de Liat (2.325 m), la partió d'aigües entre la vall de Toran i la de l'Unhóla. Es deixa a l'esquerra el camí que baixa a l'estany Long de Liat i es continua a la dreta pel camí que va a les mines, sostingut al vessant per murs de pedra seca.
Aviat s'arriba a les primeres restes de les instal·lacions superiors de les mines, de Liat. La vista sobre Liat és excel·lent, capta l'atenció, però, la gegantina presència del tuc de Maubèrme. Es pot baixar, si es vol, fins a les cases de les Mines de Liat (veure l'excursió núm. 4). Per tornar es desfà el darrer tram recorregut fins a la bifurcació on arrenca el camí de la vall de Bedreda. Cal remuntar poc més de mig quilòmetre per guanyar el cap de Bedreda (2.320 m), la collada per on el camí salta a les afamades pastures de Bedreda (en alguns mapes apareix com a coll de Güèrri).
El camí descendeix suaument, amb àmplies diagonals, els vessants coberts d'herba fins trobar un segon collet des d' on comença una forta davallada, tot creuant una extensa tartera, sempre inestable, que ha malmès força el traçat original del camí i que no resulta gaire còmoda de transitar. En arribar al bosc, el camí torna a guanyar amabilitat, primer entre avellaners i, després, sota una fageda encantadora. Al capdavall es creua la pista que va de Les a Toran i, de seguida, s'arriba al punt on es troba el GR 211. Es desfà el camí de pujada per retornar a Era Honeria (1.020 m).
Listado de Tropas
Josep Franch (Cap de colla), Montse Franch (Adjunt al Cap), Josep Aguilar (Supervisor Sr.), Pere Arumí (Soldado cazador), Laureano Pla (Soldado cazador), Josep Crespi(Soldado cazador), Francesc Carbonell (Soldado cazador), Ma. Teresa (Soldado cazador), Àngel Cosp (Soldado cazador), Manuel Bordallo (Soldado explorador), Joan Martí (Soldado explorador)
descargar PDF de la excursión: 15MB
